El treball artístic, de caire molt més conceptual, manté en un segon terme, o si més no, utilitza la tècnica ceràmica com a simple mitjà, d’àmplies possibilitats plàstiques, però abstret del seu valor tradicional d’ús, on les demandes de funcionalitat i bellesa evolucionen i es poleixen amb els anys d’ofici. Dues cares d’una mateixa moneda.
Bols, plats, safates,… noms de formes tradicionals, estructures de contenidors que han acompanyat i acompanyen a l’home des del moment en que vol guardar i salvaguardar de l’entorn quelcom del seu interès més primari.
El torn com a eina genuïnament ceràmica, el fang, com a única matèria d’utilització del torn. El refractari com element de construcció de l’estructura base, on la porcellana pugui desenvolupar tot el seu potencial de tensions dramàtiques, que, en la seva justa mesura, contrasti amb l’equilibri de la forma, però integrant-se com a nou element que, de manera natural, s’adapta a les superfícies com afloraments d’un mateix cos.
La pel·lícula d’esmalt reafirma que es tracta d’un mateix cos, es comporta de forma integradora, lliscant, adaptant-se i reomplint, espais i fissures. La forma, continguda en el seu interior, queda “fossilitzada” deixant entreveure i potenciant tots els contrastos de matisos i textures amb una infinitat de transparències del verd.
El foc consolida en la ceràmica l’estructura de la forma, però, en aquest cas, també provocador d’infinitats de comportaments que configuren el contrast entre el refractari i la porcellana. Dilatacions i contraccions, encongiments per vitrificació de les argiles, moviments de les formes,… aquest es el factor diferenciador però que arrela en la tradició del pur ofici.
